diumenge, 26 de juny del 2011

Anem a la font

Heu anat alguna vegada en un viatge organitzat? O bé, heu visitat algun museu  o monument acompanyats per un guia turístic? Alguna vegada ho he fet. A mi no es que m’agradi molt, però haig de reconèixer que estalvi molt d’esforç previ de documentació, i que si tens algunes nocions bàsiques fruit de l’estudi, la lectura de ficció o el cinema, en pots treure un mínim rendiment en termes de coneixement i cultura general.

Amb la cultura ens passa una mica això. Els llibres s’amunteguen a la tauleta de nit... Chesterton i Chateaubriand, Montaigne i Adam Smith, i també Pla i Josep Maria Pinto. Tindré temps? El llegir em farà perdre l’escriure? Jo ho sento, i val a dir que he trigat vora cinquanta anys a entendre el missatge dels humanistes del renaixement quan deien que per entendre les coses, sempre que poguéssim, havíem de anar “ad fontes”, a la font, l’origen, a Plató i Aristòtil sense intermediaris. Quan Martí Luter, la vigília de Tots Sants de l’any 1517, clavà les seves tesis a la porta de la parròquia de Wittenberg ens estava dient això: als fidels no us calen els sacerdots per entendre el missatge de Déu, només cal que llegiu la Biblia.
Que voleu que us digui? Per a mi els llibres son dreceres que m’acosten, i a voltes m’allunyen, al Grial de les solucions universals, a l’amagatall de les respostes amagades i prohibides o al penya segat de la tria entre la irresolubilitat científica i la Fe. I en aquest viatge gaudeixo de les noves preguntes, de la relació entre els detalls en les obres de un o altre autor, els lligams que els avoquen a tots cap als valors bàsics de la condició humana. Diguem-ho tot, en aquest periple que es la lectura  també em deleixo per descobrir els monuments funeraris als falsos profetes amb els que, de tant en tant, ensopego divertit. Acostumen a estar coberts de exvots pamfletaris i de les flors de plàstic de la superficialitat i la correcció política, entremig les males herbes dels aduladors i els cínics.

Aquest camí que fa tant que m’enamora tinc la certesa que no acaba mai. La mateixa certesa que em diu que el meu temps sí que tindrà un final. Així doncs soc conscient que haig de fer tries. De la mateixa manera que dubto que mai no viatgi a Mongòlia, difícilment aprendré a nedar en les aigües de la física o la matemàtica pures com tampoc faré els cims de les religions –com a molt un viatge organitzat a algun camp base- Cal triar i remenar, perquè tot no m’ho podré empassar. Fins i tot pels qui llegim de forma compulsiva la tasca resulta de proporcions titàniques.
Dissortadament, hi ha àmbits en els quals no podem anar a la font per falta de temps material. Es en aquests casos en els quals Luter ha de girar cua i nosaltres trobar algun nou sacerdot que ens faci cinc cèntims sobre física quàntica, energia termonuclear, macroeconomia, enologia, art modern o moviments migratoris... Al igual que fa el guia turístic estalviem temps i documentació, sacrifiquem la puresa de l’aigua beguda de la font, i tirem endavant amb allò que tenim a mà.

Si tenim sort, el guia es un home just i virtuós. Sovint, però, ens trobem amb guies mal documentats, plens de tics i frases fetes, cansats d’aguantar analfabets que sempre els hi fan les mateixes preguntes absurdes i fora de lloc. Guies que son professionals del turisme, que només parlen bé de les seves ciutats per mantenir la indústria que suposa la cíclica remesa de badocs forasters. Sempre es millor ser amic de un paisà, oi? Però, la veritat es que acabem en mans de persones que tenen més interès a fer-nos consumir a determinat establiment –on hi tenen comissió- que no a resoldre l’enigma de les set diferències entre un Fragonard i un Watteau.
Tal que aquests amfitrions culturals actuen molts comunicadors de la cultura, la política o la societat. Siguin periodistes, catedràtics, opinadors, polítics –Mare de Déu Senyor!-  o intel·lectuals a sou.  La seva missió no es tant la de portar la llum de Prometeu a qui no té temps a fer un màster en gestió de residus –per exemple- , si no la de vendre quatre idees genèriques sobre el tema, embolcallades pels interessos de l’amo del Restaurant turístic que li paga les misses. Es tant cert com depriment.

La informació que necessitem per gestionar les nostres vides, més enllà del que ens resulta més elemental, es en mans de gent que ens l’amaga. La posen al nostre abast després de rebre el tractament que li escau al poderós de torn. Directors d’agència bancària que ens venen hipoteques impagables, informadors indocumentats que tenen el poder de decidir el que es noticia i el que no ho es, polítics que enfonsen el mercat del cogombre, sindicats que repeteixen les consignes de manual perquè saben que ja no representen ningú, organismes internacionals que alarmen la població fent-nos renegar del nostre estimat telèfon mòbil, presidents de clubs de futbol que democratitzen dictadures per salvar un balanç... Sacerdots, fariseus, sepulcres blanquejats, imbuïts de la santedat litúrgica de la credibilitat de la mentida repetida mil vegades.   
Em preguntareu, amb raó, “i vos Savalls? Sou lliure de tota temptació?”. I us contestaré que no, que no ho soc. Rellegeixo els posts i veig que sempre acabo per portar-vos a la botiga de souvenirs de la independència, al restaurant del liberalisme i al bar de copes del cinema i la cultura popular. Que voleu que us digui? Us demano excuses, ho faig perquè son llocs que m’agraden i crec que us poden interessar. El que us puc ben assegurar es que no em mou cap interès monetari i que he hagut de preguntar-me a mi mateix que es el que em fa mantenir actiu aquest bloc. Us diré doncs el que em mou a fer-ho:

Les ganes de provocar el vostre criteri. El desig de compartir les diapositives dels meus viatges culturals–em direu que vaja rollo, oi?- La necessitat de revelar les mentides dels qui ens entabanen amb mirallets de colors des dels seus sacerdocis a sou. El fet de compartir els símptomes de la meva pròpia estupidesa per tal que hi poseu remei també vosaltres abans no sigui massa tard, i,  per acabar, el plaer íntim de fer de sacerdot de franc posant-ho tot amb dubte, sense haver de demanar permís a ningú, en l’esperança de fer enrogir més d’un de la vergonya.
Així doncs, gaudim, si us plau, del nostre viatge en aquest món caòtic i ple de falsedats que ens ha tocat patir. Agafem totes les dreceres en forma de llibre o de conversa entre amics que podem i malfiem-nos dels guies de agència de viatges. En resum, i sobretot, sempre que tinguem oportunitat anem “ad fontes”, a la font l’aigua del coneixement hi brolla clara i transparent.

dijous, 16 de juny del 2011

"Todos los políticos son iguales"

Soc dels que es pren la democràcia com una religió. Dels que considerem el vot i el Parlament com a expressions sagrades de la voluntat popular. Vaig néixer en una dictadura casposa i recordo el que va costar, les pors que varem passar, les renúncies que es varen haver de fer, per esdevenir una democràcia, per poca qualitat que tingui.

Els fets d’ahir al Parc de la Ciutadella son del tot intolerables. No hi ha excusa possible. El Parlament de una nació, escollit democràticament, no pot aturar-se de forma violenta per part de una minoria. Per molta raó que tingui d’estar indignada. Ahir, jo, com qualsevol demòcrata em vaig sentir atacat en allò més íntim i estimat: el meu Parlament. Dit això anem a pams.

Avui seria fàcil fer un post indignat contra els indignats. Això es el que farà tot l’establishment, els sacerdots de la correcció política i el pensament únic. Els mateixos irresponsables que varen ventar les acampades, les assemblees i l’empastifament del monument a Macià, ara com bons fariseus diran als xavals de la Plaça Catalunya que “ai dolentots.... així no”. No penso atacar als qui, equivocats o no, m’agradin o no, varen protagonitzar ahir els aldarulls, com diria Johan Cruyff “es marquen sols”.

Els diputats que ahir varen patir la ignomínia de ser insultats, bàsicament en castellà –que si no ho dic rebento- també son responsables de ser vistos com a objectiu de les ires dels exclosos. La situació que ahir es va viure a la vora del Parlament es filla d’anys de pactes secrets, de tapar-se vergonyes els uns als altres, de nepotismes, vaja... de que en general la ciutadania hagi pres la part pel tot i repeteixi –perillosament- allò del “tots els polítics son iguals”. Mentre ells, els de dretes i els d’esquerres, han anat deixant créixer aquesta monstruosa idea ignorant la demanda transversal i assenyada d’un aprofundiment en la democràcia.

Avui al anar a fer el cafè a l’àgora del pensament polític que es el Bar Mònaco, un dels contertulians habituals, home d’ordre, soci dels de tribuna del Barça i advocat seriós deia: “Si, si, el moviment aquest ha quedat en mans dels radicals... però ja està bé que els diputats sentin que es pot tocar-los la cara”. Resumint-ho, hi ha un sentiment de tristor i indignació per l’assalt al Parlament, com a institució del poble que tant ha costat d’assolir, però existeix un run-run difícil d’amagar segons el qual els nostres representants no estan a l’alçada de les expectatives derivades del poder que la ciutadania els cedeix –sempre temporalment-. El Parlament, de sagrat que es, caldria que fos utilitzat pels nostres polítics electes de manera menys corporativa, de forma més transparent, digne i propera.

Les agressions verbals d’ahir, però sobretot aquest últim comentari del meu amic, no s’entendrien sense el cas Palau, el cas Pretòria, les promeses incomplertes de transparència en els partits, els obscurs finançaments, l’estafa de l’estatut i de l’estat autonòmic en general i, sobretot, la mentida continuada en referència a una llei electoral catalana que obri i modernitzi aquesta democràcia de fireta que patim tots.
La Generalitat, i el nostre Parlament, no tenen plenes competències. No som un estat lliure ni la sobirania que entenem que representen té cap mena de legalitat dins del marc autonòmic. Però hi ha coses que els partits catalans poden fer per dignificar les nostres institucions, poden i haurien de fer-ho.

Una llei que es carregués el monopoli informatiu dels partits en campanya electoral, que revises les proporcionalitats, la representativitat territorial del diputat, les llistes obertes o tancades, les circumscripcions, els mínims de percentatges per accedir a l’acta de diputat, les primàries, l’accés al Parlament de les iniciatives legislatives populars i els referèndums vinculants o consultius. Es urgent, es imprescindible i hem d’exigir als partits catalans que endeguin aquest procés. Potser aleshores ningú faria una rialleta en veure la calba pintada amb esprai vermell de un representant electe del poble de Catalunya.

Plutarc ja ho deia: “la dona de Cèsar no només ha d’estar lliure de crim sinó també de la menor sospita”. La sensació creada amb els anys de un sistema de partits que ha convertit l’alternança d’uns poquets en un simulacre de democràcia passa factura. El Parlament es sagrat, per tant, els polítics catalans haurien de deixar d’amagar l’ou i impulsar demà mateix una nova llei electoral. Per tapar la boca als qui amb raó es queixen de la putrefacció del sistema, per dignificar realment la figura del diputat electe, en definitiva per no péixer el discurset dels intolerants anti-sistema, els desinformats que son carn de canó del populisme, i els manipuladors i infiltrats –enemics de la democràcia i de Catalunya- que repeteixen malintencionadament: “todos los políticos son iguales”.

diumenge, 12 de juny del 2011

L'any que ve a Jerusalem?

Fa temps que penso que els catalans vivim en un món de fantasia i il·lusió. Que ens preocupem per coses que no caldria i que, a l’inversa, no tenim cura del que és realment important. La nostra cultura política es un aiguabarreig del pactisme possibilista de tall protestant –bastant burgeset i conservador- i dels grans gestos de caire sionista –postures fortament atomitzades i irreconciliables més enllà del “l’any que ve a Jerusalem”- dels jueus d’abans de la creació d’Israel.

Voleu exemples? Home... que ens preocupin les retallades i el dèficit de l’administració espanyola a Catalunya –si, si, parlo de la Generalitat- en comptes de prendre els carrers i tancar les caixes si no es soluciona el dèficit fiscal amb Espanya, es incomprensible. Tant com que els independentistes es posin a discutir el nivell d’intervenció del futur estat català sobre l’economia del país, abans de saber com caram ens desempallegarem d’Espanya sense que ningú no prengui mal.
Es curiós aquest esperit suïcida dins l’àmbit de les persones que mostren interès per la cosa pública. Més enllà dels desembarcaments dels serveis secrets espanyols que, legítimament, intenten posar-nos pals a la roda de l’alliberament nacional, els catalans som uns mestres agafant un ideal i convertir-lo, a base de discussions bizantines, en un nyap inservible a cop de postura innegociable.

Avui, però, el tema no es la independència. Més que res, no vull afegir més llenya al foc de l’aquelarre col·lectiu que, entre tots, hem organitzat al voltant dels partits, els càrrecs, les cadires, els lideratges i els “contigonomajunto” diversos, després de constatar el 10-J que el poble vol caminar cap a la sobirania nacional plena. Serà que hi havia poder a repartir i entre tots es van posar més calents que un nano adolescent amagat al vestidor de les animadores de l’equip de bàsquet de l’institut.
La qüestió d’avui es la follia assembleària que us ha agafat a tots. A veure si ens aclarim:

Voleu fer el favor de callar?!
Ara... Era difícil que em sentíssiu en ple debat assembleari. Se’m sent?  Gràcies companys (i companyes, no fos cas)... He demanat la paraula per dir-vos que si tots demanem la paraula no ens entendrem! Ja ho va dir en Capri...

Catalans... catalanes... Tot això és molt maco! Ens reunim, debatem i podem marxar tots a casa després a treure’n conclusions! Això sempre ens ha agradat als catalans... Treure conclusions! Vas al quiosc al matí i en comptes de comprar La Vanguardia aquell dia compres l’Ara i pots notar com l’amo de la parada et mira i pensa... “mmmm... aquest li passa alguna cosa...” i comença... a què?... A treure conclusions!
Mireu... els voluntaris trotskistes, i els anarquistes, que varen anar al front de Saragossa l’estiu del 36 eren molt valents. Estaven molt compromesos amb la causa –la seva en tot cas-. No tenien res a perdre i molt a guanyar... Fins i tot tenien superioritat numèrica. I eren molt democràtics. Tant democràtics que les decisions tàctiques es prenien en assemblea i s’executaven només si comptaven amb l’aprovació, mitjançant estricte votació i recompte, de l’assemblea de milicians –i milicianes-. No cal que us digui que allò va acabar com el rosari de l’Aurora.

Ja ho sé que aquell grup d’allà a l’esquerra, els joves sobradament preparats i sense feina, no creieu en el sistema! Que dieu que no s’ha de votar i que cal l’acció directa... Es el que us toca! Afortunadament heu pres consciència i heu sortit al carrer. Felicitats! Nosaltres també ho varem fer! Es llei de vida... us he trobat a faltar tots aquests anys de play-stations, classes d’anglès i voluntariat a Palestina... Benvinguts a casa! Enfronteu-vos al sistema! Pareu la cara davant la policia i apreneu a respectar-vos a vosaltres mateixos perseguint un ideal! D’aquí uns anys, al voltant de la taula el dia de Nadal, us adonareu que no en podreu parlar de tot això... no fos cas que els vostres fills deixessin la universitat, es posessin un piercing al mugró i anessin a acampar ves a saber on, per tal de canviar el món. El vostre moment es ara! Gaudiu-lo!
Aquell altre grupet d’allà... Si, vosaltres... els d’ERC.  Encara no heu aprés que les assemblees només porten que disgustos? Doncs que hi feu aquí? Aneu-vos-en a la super-seu del partit, canvieu els estatuts tant com calgui, decidiu si sou Macià o Companys, plantegeu-vos que voleu ser quan torneu a ser grans –si es que encara creieu que hi ha vida després de la mort- i ens retrobem d’aquí deu mesos a les generals. Recordeu portar un nou líder al qual crucificar d’aquí quatre o cinc anys! I ara marxeu plegats i sense barallar-vos... gràcies.

En queden de reagrupats per aquí? Ah si! Ara els veig... Allà dispersos els uns dels altres i ajuntats els uns amb els de SI, els altres amb els de CiU, més enllà uns amb els d’ERC i el PSC...  Ho veieu com no us havíeu de presentar a les municipals? Ara què? Que votarem quan us votem? Quina ideologia? Quina idea? perquè de la independència no en teníeu pas l’exclusiva l’endemà del 10-j! No em digueu que “les candidatures a les municipals varen ser decidides en assemblees locals per part dels militants de cada agrupació”... Guaiteu... us explicaré un secret... Els errors si es decideixen per votació no deixen de ser-ho. Es dur d’admetre... però tot aquest rollo de la democràcia interna i les bases del partit decideixen ja ho varen provar els d’ERC i està més que demostrat que NO funciona. Potser si en Carretero hagués dit que si, que era un líder messiànic i que havia tingut una revelació de la moreneta per tal de liderar el poble a la terra promesa us hauria anat de un altre manera, oi? Però es ben fotut fer política a l’hora que te l’aguantes amb paper de fumar. Trist, però cert. I ara... tots a caseta, vinga.
Que n’hi ha de sociates per aquí? Caram! Si en sou molts! Que? Ara que no hi ha menjadora ara toca venir aquí a controlar l’assemblea? Estic fart de sentir-vos últimament... que si les retallades... que si la dreta... que si les polítiques socials... que si sou els representants de les classes subalternes... Escolteu, corregiu-me si m’equivoco... No sou vosaltres els qui heu governats Espanya, federats amb el PSOE, vint-i-un dels últims trenta anys? I ara ens veniu aquí a donar solucions? Apa... aneu-vos-en també a la seu de Nicaragua i decidiu si us estimeu més el papa o la mama. Trieu un nou líder, una nova direcció, i sobretot no feu més el ridícul que el país no s’ho pot permetre.
Ja acabo companys i companyes ja acabo...Anava a donar-li un consell al Laporta però veig que no ha vingut, deu ser sopant al Drolma...

Només em queda doncs adreçar-me a la majoria silenciosa d’aquesta assemblea... als pares preocupats pel futur del seus fills, aquells que viuen del salari... que us pensàveu que éreu rics i resulta que no i que esteu aterrits, cagats de por... us parlo a vosaltres, votants de convergència... Que hi feu aquí reunits en assemblea? No ho veieu que teniu altre feina? Això no es per vosaltres!
Què em dieu? Que voleu saber què passa? Ara? A aquestes alçades?  Doncs que com que sembla que us vareu saltar la classe d’ètica sobre el Tribunal Constitucional, la de mates sobre el dèficit fiscal i la de història sobre com acaben els pactes amb Espanya ara ens trobem reunits en assemblea en comptes de anar a estudi i a treballar... No patiu, no us penso renyar, que això ja ho fa el President Pujol. Només us demanaré una cosa... estigueu a l’aguait! Que no us fotin més gols! Desperteu del somni... La Generalitat es l’estat espanyol a Catalunya, no es el govern lliure dels representants polítics dels catalans! NO, ho sento, no ho es. Ens han omplert el cap de tants de símbols, Creus Sant Jordi, Onzes de Setembre i mossos d’esquadra amb espardenyes que ens hem pensat que érem qui sap què.

Si voleu saber el que passa us ho diré: Mentre Espanya ens roba i té líders de tots els colors disposats a seguir fent-ho, nosaltres –els catalans i catalanes- som aquí, reunits en assemblea barallant-nos i decidint –en respectuosa votació- si som d’esquerres o de dretes, si la culpa del dèficit es de fulanu o de menganu, debatent democràticament sobre el sexe dels àngels... Així que us demanaré que tingueu un darrer gest de seny i marxeu també a casa a reflexionar si no ens hem equivocat tots plegats... penseu en que hauríem de votar d’aquí deu mesos... reflexioneu sobre quins líders ens calen... i sobretot... no busqueu conclusions perquè no hi ha més que una: si seguim reunits discutint mai no ens retrobarem a Jerusalem.     

dissabte, 4 de juny del 2011

El negre del barret de copa

Fa uns bon grapat d’anys vaig coincidir amb un amic d’infantesa en un casament, en Freddie. El paio havia fotut un bon cop de bragueta i, penal inclòs, es va casar amb la filla de un dels industrials més importants del sector agropecuari espanyol. A partir d’aquell moment la seva vida va donar un tomb brutal, va passar a formar part d’aquest grupet de persones que quan truquen al Presidente del Gobierno s’hi posa. Era l’any 94, l’Aznar encara no era president, i el país lluitava per sortir de la crisi post-olímpica.   

A l’hora del cafè, en Freddie, es va esplaiar. “Espanya quedarà reduïda a ser l’hort d’Europa i un centre residencial per la tercera edat dels nord-europeus, potser farem de paleta uns anys, però acabarem tots per fer de cambrer. Ni somniar a intentar ser la Califòrnia europea... amb sort serem com Florida, però probablement ni això”. Jo em vaig indignar, es clar. De Catalunya estant vaig treure pit amb la nostra indústria gràfica, farmacèutica, química... fins i tot vaig fer les eternes lloances sobre el nostre talent en el món del disseny. Tot i donant-li part de la raó vaig objectar que el sol, la qualitat de vida o la gastronomia podien provocar un traspàs dels centres de decisió econòmic del Nord al Sud similar al succeït als Estats Units arran de l’aparició de l’aire condicionat –qui vol viure a Minneapolis pelat de fred i sens poder jugar a golf podent fer-ho a Miami?-. “Que no. –insistia- que t’equivoques... tots cambrers i cuidadors de gent gran”.
Varen passar uns anys. Era l’època del miracle econòmic. L’Aznar, als mitjans espanyols, donava lliçons de cultura democràtica als anglesos –no ho recordeu?- i poc temps després Zapatero explicava als alemanys com gestionar els seus comptes públics per tenir superàvit pressupostari –així... a la brava... amb tota la cara dura que el farà passar al llibre negre de la història- El meu amic ja no treballava a Madrid, ho feia a Marbella portant els negocis immobiliaris del seu sogre, i guanyant peles a cabassos.

Europa... Europa... Érem europeus... Estàvem ben enlluernats amb els mirallets de colors, com els indis americans del segle XV. Havíem mamat tants anys que Europa era la terra de la llibertat... Només en venien coses boniques, idees de progrés, invents que ens feien la vida més fàcil, una nova moral humanística allunyada dels dogmes de la fe casposa dels capellans de poble.
El Nord... el Nord... d’allà ens vindria la democràcia, les polítiques socials, la cultura. La terra dels grans filòsofs alemanys, els grans compositors europeus, de les llibertats de petits països com Holanda o Dinamarca. Érem a Europa i ara ja eren nostres Sartre i Chesterton; els Who, Sting, els Beatles...; Truffaut i Visconti; el record d’Olof Palme i la bonhomia de Kohl. A més a més, ara sentiem com a nostres la Siemens, Ferrari, Dior, la Volkswagen i la Philips. Caram nois! Europa anava a civilitzar Espanya, a acabar amb els cacics polítics, a pintar de demòcrata l’exèrcit, a garantir les llibertats individuals dels ciutadans, i en un futur proper –perquè els europeus ens estimen i ens consideren “dels seus” de forma espontània, alegre i incondicional- les llibertats col·lectives dels pobles sense estat.
Atropelladament, d’amagatotis, els polítics d’aquí varen regalar un bon tros de la sobirania estatal a la Unió Europea. Ho anaven a fer tots els estats oi? A partir d’ara el mercat espanyol era obert, no només a les idees europees, també als seus productes. A canvi de què? Home! De la reciprocitat, ara podríem vendre els nostres de productes per tot Europa. Bé... quan ens miràvem el catàleg del que podíem enviar-hi ja ho veiem que de producte propi, el que se’n diu propi, poca cosa... Feia massa anys que els fèiem d’encarregats del mercat espanyol a tots aquests senyors Volkswagen i Bayer... Però teníem ganes, i talent! I un sector agrícola i ramader no gaire modern encara, però a preu competitiu! –no pregunteu com pot ser que amb baixa productivitat donéssim bon preu, tots ja us imagineu perqué-.

Els primers anys la cosa anava bé. Els fons europeus entraven a dojo, i els polítics els utilitzaven per mantenir contents els seus jardins de vots... que si un AVE cap el desert, que si un port nou per fer competència als d’aquella ciutat que no ens voten... La camarilla dels Botín i companyia feien l’agost... Els empresaris que havien tingut el mercat espanyol captiu durant segles es varen vendre les naus, les oficines, l’empresa i l’ànima a canvi de una casa a la Cerdanya, un tot terreny i el càrrec de director general per a ells o pels seus fills.
Els quartos entraven a canvi que no produíssim tant d’oli, que tanquéssim les mines, que les vaques no fessin llet... Que seria si no dels pagesos francesos i italians? Dels minaires belgues? Dels grangers holandesos? Una mica sinistre això de cobrar per no produir, no? I apa, qui dia passa any empeny, som-hi subvencions als latifundistes andalusos a canvi que no collissin les olives –amb control, es clar, perquè a tant l’olivera els més espavilats fins i tot posaven arbres de cartró per tal que a la foto aèria es veies el camp ben ple d’arbres -. Europa volia els nostres productes del camp i el nostre sol a l’estiu!

I nosaltres a fer el pinxo empresarial a l'América del Sud i a l’Àfrica. Venent-hi allà el que no volien els europeus. I a construir molts de pisos, i a pagar 168 peles pel cafè que valia vint duros el dia abans. Però ja érem europeus, i l’euro feia patxoca i ens en fotíem dels americans perquè tenien una moneda de nyigui-nyogui.
Però els diners varen deixar d’arribar per aquestes contrades, que els alemanys havien de reconstruir el "seu" mercat de l’est. Tant se val... ara treballàvem a la Philips, a la Nestlé, a la Renault... Es veritat que quan anàvem a reunions internacionals ens feien conyeta amb la migdiada, reien del nostre accent, posaven cara de commiseració quan els parlàvem de la poca professionalitat de les nostres xarxes de distribució, del seva poca capacitat d’endeutament. Quin directiu català -formalment espanyol- no ha notat aquest posat de milhomes que posen els executius del nord d’Europa quan parlen dels mercats del Sud? Fins i tot ens feia gràcia!

Però l’ou de la serp va obrir-se a cavall de la darrera crisi financera. Aquella Europa somniada, la política, no existeix. Els ciutadans som representats pels governs dels estats, de forma llunyana, indirecta i clandestina. Direu... no es veritat! I el Parlament Europeu? Doncs un niu de corrupció, de dietes falses, de fraus, de lobbies secrets i lleialtat al diner. Qui mana doncs? Els governs, però els governs de uns quants, els de sempre. Els que protegeixen els interessos de les multinacionals a les quals fèiem d’encarregats i ara de directius, les companyies aquelles nostres que ara se’n tornen a casa seva a produir, o a la Xina, tancant la fabrica i les naus que els varem vendre a canvi de pensar que érem qui sap que.
Els nacionalismes, el patrioterisme, el xovinisme, quan no directament els prejudicis i el racisme cultural ha trigat tot just dos anys a rebrotar. Quan vaig llegir fa un parell d’anys, les declaracions de un alt funcionari del FMI, segons les quals no trigaríem gaire a veure com un executiu del sud d’Europa tindria un salari inferior al de un del nord per fer la mateixa feina, hauria hagut de començar a sospitar. Quin tuf! Però es que ara els esdeveniments es precipiten, la postura finlandesa sobre el deute portuguès –apa que no es queixaven quan els hi venien Nokia als pobres mourinhos-, la definició insultant de PIGS per a referir-se a les economies del sud... No calen massa exemples. Llegiu el tractament de la crisi dels cogombres per part dels europeus, hi surten ben retratats.

Aquests amics del nord, els dels Who o Truffaut, son els mateixos que ja venien als anys 60 a Lloret i a Tossa. Els ciutadans de països que permetien a Franco seguir manant, recordeu-vos-en sempre. Els que ens donaven un copet a l’esquena dient-nos que érem diferents, que si ens esforçàvem seriem com ells i que el primer que hauríem de fer es aprendre anglès –com a mínim- per tal d’accedir al rang de europeu homologable.
I aquí tots com a idiotes a interpretar el paper del negre del barret de copa. Sabeu quin és oi? Us ho explico... “Sesión de tarde”, blanc i negre, l’expedició britànica arriba a un poblet africà... hi venen de cacera o a buscar unes mítiques mines, algun tresor en fi  (i endur-s’ho a casa, està clar) que si no tampoc baixarien pas per aquests indrets a passar calor i incomoditats. Quan l’expedició arriba al poblet dels incivilitzats indígenes, el protagonista pregunta: “¿Alguno de ustedes habla mi idioma?” a un grapat de brètols enlluernats pels rifles i els salacots dels homes blancs. Tot de sobte hi apareix el nostre paradigma, el negre del barret de copa estrafolari, vestit amb un jaqué ben tronat: “Yo zeñó”. Volem ser com ell! I que ho siguin els nostres fills.

Aleshores per ser acceptats, quasi per ser persones, fem l’anglès obligatori a les escoles. Ho paguem amb els nostres impostos. Per tenir més oportunitats en la vida! Ens diem. Tant se val si les multinacionals, o els governs del nord, es paguen un bon intèrpret de la seva butxaca quan han de parlar amb algú que te poder i no parla el seu idioma –posem per cas un xinés-. Aquí tots a esmerçar hores lectives a aprendre la llengua de Shakespeare, com si el fet de capbussar-nos-hi ens empeltés automàticament de Locke, Stuart-Mill, Churchill i Tomàs Moro el nostre ADN. No conec ningú que amb l’anglès de l’escola pugui tenir èxit professional de caire internacional, si no es que els duros ja li venien de familia... El que si que es cert, es que el nivell d’anglès que s’assoleix a l’escola es suficient com per servir sangria a un grup d’executius belgues mamats i suats a qualsevol terrassa de Barcelona. Però no havíem quedat que això d’Europa no era per fer de cambrer?
No desespereu... No tot està perdut. Caldria reformar les estructures de representació a Europa. Un ciutadà un vot. Partits pan-europeus amb sensibilitat local... Potser així, fins i tot el català seria reconegut en la seva unitat i importància, no? I si no... doncs apa siau. A copiar les formules econòmiques més punteres dels països que més creixen i que més prestigi tenen. Per exemple Brasil, que a força de treballar, no estirar més el braç que la màniga i protegir la seva economia dels atacs per robar el mercat interior a l’empresariat local tenen uns nivells de creixement espectaculars! Encara que, ben mirat... no es el que fèiem aquí abans de la Unió Europea? Ah! Perdó! No me’n recordava! Ara som més lliures, rossos i guapos! Fins i tot el nostre anglès, el barret de copa i el jaqué tronat ens fan servei per seguir fent de cambrer.