S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 4 de desembre de 2016

L'home del carrer

Sóc fill del segle XX. Nascut en una dictadura i producte de la prosperitat de la postguerra europea. He vist com els serveis bàsics anaven universalitzant-se fins a conformar el paradís social europeu que semblava l’arcàdia del bon rollo i el paternalisme estatal benentès. Ara, tot això està anant-se’n en orris.

L’home del carrer no vol perdre els drets adquirits amb tant d’esforç de les generacions que el varen precedir. Tothom ha comprat el mite de la revolta que ho va canviar tot. Fins i tot els argentins que ara triem com a regidors. De fet, la Seguretat Social és un invent franquista, els sindicats majoritaris són hereus del vertical, i la classe política producte d’una transició vergonyosa. Però tant se valen els antecedents, els espanyols del nord-est gaudim d’uns serveis socials, estatals, fills de la socialdemocràcia europea que ningú posa en dubte que cal mantenir: pensions, escolarització i sanitat. Estarem d’acord en que tots volem protegir vells, nens i malalts, oi?

Fins ara, en una societat expansiva i pròspera i amb una piràmide poblacional com Déu mana tot això es podia pagar amb les rendes del treball. La gent que treballava pagava part del seu sou per tal de mantenir els serveis. Ara ens trobem que la piràmide poblacional comença a invertir-se cosa que ja auguraven els actuaris fa 40 anys!- i les pensions estan en perill; també ens trobem que el model públic de Sanitat ha de tenir cura cada cop més de malalts crònics els avenços científic cronifiquen processos abans terminals- alhora que ha de fer front a tractaments cada cop més cars i sofisticats; i finalment estem asseguts sobre un model d’ensenyament pensat pels processos industrials del XIX que ja no garanteix l’accés a feines de qualitat un cop acabada la universitat i que cal reformar de dalt a baix.

Tot això costa molts calers i els ingressos de l’estat per fer-hi front segueixen provenint dels impostos al consum com l’IVA –que no discrimina la gent pels seus ingressos sinó pels seus hàbits de consum- i dels impostos a les rendes del treball –de la gent que encara te feina i és controlable informàticament fins a l’asfixia-. Doncs resulta que per aquí anem malament: sembla que la tecnologia destruirà aquests llocs de treball que ara ho paguen tot, els del mig, no els de pocs ingressos –perquè invertir en tecnologia si els pots pagar amb uns quants cacauets?-, ni els alts –que de manera immoral amaguen els ingressos a paradisos fiscals- i mentrestant la classe política sembla un conill al mig de la carretera, de nit, enlluernat per la llum dels fars del cotxe. Fot por.

Jo no vull renunciar a pensions, ensenyament i sanitat, i per tal de pagar-ho només hi ha dos camins: o es paguen més imposts, o es retallen altres despeses, i crec que hem de fer ambdues coses. De manera urgent. Em direu “més imposts, animal!?”. I us contestaré que el focus ha d’estar en la immoralitat que suposa que les rendes pel capital puguin defugir legalment el pagament d’imposts com ha fet l’amic Cristiano Ronaldo, o que més del setanta per cent del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX. Cal una reforma legislativa que camini en aquesta direcció, i penjar del pal major als polítics que han creat les condicions objectives per tal que això passi, i parlo del PP al PSOE passant per CIU i PNB, o no hi eren tots aquests?

No us penséssiu que de sobte em posaré a defensar les idees dels poscos, la CUP o l’Iglesias. No, no... compartir la diagnosi no significa estar d’acord amb les solucions que aquesta gent proposa, que no és altre que més imposts als quatre gats que tenen un bon sou, a les rendes del treball, mentre que multiplicarien el dèficit i les despeses socials, a canvi de vots i popularitat a la recerca de l’arcàdia cubana. Doncs, no, no és la solució, de fet construir un món igualitari redistribuint els diners dels altres sona bé, el problema es que no els va funcionar ni als alemanys de la RDA, i a mi ja em perdonareu... no veig la Colau més preparada que en Honecker.

Cal acabar amb les despeses i retallar, i tant! Els qui mai heu vist el poder de prop us en faríeu creus. Sabeu quanta gent hi ha vivint del cuento? Fotuts a Instituts, Fòrums, Centres d’Estudis Polítics, Secretariats, que només serveixen per a donar feina als polítics quan perden eleccions? Els reconeixereu fàcilment, surten cada dia als informatius, són aquells que es posen al costat del qui fa les declaracions, just al darrera, amb posat ferm i seriós, i que van dient que si amb el cap: els vampirs del mòmio, els polítics irrellevants, la crosta cancerígena de la despesa pública.

I no em digueu que és la xocolata del lloro, perquè seguint la línia demagògica de l’esquerra més tronada diré que cada retard a la llista d’espera que posa en perill una vida es podria salvar si aquests sociata deixés de viure de TMB, aquell d’ERC deixés de xuclar del ICIP o aquell convergent de l’Hospital de Sant Pau. I si voleu parlem de la duplicitat, la triplicitat, la quadruplicitat de funcions repartides en despatxos i caus de l’administració pública que la fan ineficient, cara i vergonyosa.

Però, es clar, per tal que els vampirs inútils puguin dedicar-se a la seva carrera política mentre els paguem un sou, els calen funcionaris que els facin la feina que ells no saben fer, i d’aquí la proliferació de departaments i de merdes inútils que farceixen l’administració. I aquí... amb els funcionaris hem topat.

Els funcionaris i els seus sindicats són un sac electoral amb el que ningú s’atreveix, són cosins germans dels polítics aquells que viuen del mòmio cofois de barrejar-se amb els qui han opositat, camuflant-se així, a l’espera de menjadores millors. Una màfia amb tots els ets i uts que afecta des de la Universitat a les ONGs, passant per Consells Comarcals, Ajuntaments, i tot el que us pugui venir al cap. I jo em pregunto, què collons te a veure tot això amb l’estat del benestar? Si parlem del benestar de tots, i no del de tots aquests vampirs.

També podríem deixar de subvencionar. On s’és vist aquesta barra? Què coi és això d’anar a pidolar per muntar-te el xiringuito? Pidolar els diners de tots! Que això del diner públic no existeix! És diner dels contribuents. I compte que no parlo de subvencionar la colla castellera de Riudellots de la Selva, parlo de subvencionar la SEAT, la Ford, i tots els fabricants d’automòbils a cop de plans de renovació del parc automobilístic; parlo de subvencionar els del ram de l’hostaleria mantenint artificialment el preu de la cervesa i el vi més barats del món! Del putu món! Us penseu que mantenir-los un IVA tirat de preu no és subvencionar-los? Us penseu que restaurar monuments i entorns de paratges on mai anireu no és beneficiar el turisme del llogaret? Quan parlem de subvencions hauríem de mirar-nos de prop la punyetera realitat, i no confondre al personal.

En resum, si volem prosperitat i poder pagar amb gust uns imposts raonables que cobreixin allò que no estem disposats a perdre, tenim molta feina pel davant. Ens cal una revolució democràtica que acabi amb tanta xarrameca d’incompetents i s’enfronti als problemes que se’ns venen a sobre. Si no ho fem “els normals”, ens ho farà el primer fatxa que ens prometi un futur menys desastrós, i l’home del carrer el votarà a ulls clucs fart de tanta hipocresia. 

divendres, 11 de novembre de 2016

The bird on a wire

Aquest matí he hagut de despertar la Mane amb una mala notícia: “S’ha mort en Leonar Cohen”, li he dit. “Oh... quin disgust”, m’ha dit, i m’ha agafat la ma.

Aquesta nit ens ha deixat el darrer home lliure, el guerrer poeta, jo no m’ho esperava i m’ha tocat ben endins. He agafat el mòbil, he deixat tirat al Basté, he anat al Spotify, m’he enxufat els cascos, he agafat en Potus i la Xunga i hem anat a passeig acompanyats de les paraules del Leonard Cohen amunt i avall dels carrers del Putxet. I m’ha passat la vida pel davant.

En Leonard Cohen és un regal musical del meu germà, l’Alejo, un present de fa molts anys, però el primer record que en tinc de la seva música és d’un viatge adolescent amb la classe a Menorca. Estàvem esperant a embarcar al vaixell que ens havia de portar a tot aquell grapat de fills de la burgesia explotadora a una setmana de salvatges vivències a la Vall. Plovia i era al capvespre.

Érem a una sala vella de cadires folrades d’eskai color gos com fuig, era l’any 76, per primavera, ni tant sols manava en Suàrez, i hi havia molta por. A la sala d’espera hi fumaven un parell de grisos, que pels de la ESO els diré que era la policia encarregada de trencar caps dels estudiants i de la gent que pensés. Recordo com si fos ahir que la Sílvia Bastos va agafar la guitarra, i ens varem posar a cantar el Partisà. “Les allemands
étaient chez moi, On m'a dit ‘Résigne-toi’ mais je n'ai pas pu, et j'ai repris mon arme”. En veu baixeta, un murmuri, hi érem tots, també els que ja no hi són. D’aquell dia em va quedar que no és cert, que agafar les armes contra el tirà no és només un dret, si no una responsabilitat.

En Leonard Cohen va ser el meu aliat durant molts anys, quan em posava a buscar una Suzanne, o m’havia d’acomiadar de Marianne, És l’amic perfecte per als qui no tocàvem gaire bé la guitarra, cantàvem amb veu de fumador passejant per poques octaves, i movíem massa les celles per emfatitzar l’emissió de feromones. Amb ell varem descobrir que les innocents Germanes de la Caritat podien ser en realitat una casa de putes, i el que volia dir que et “givessin head” en un hotel amb les limusines aparcades al carrer.

Puc dir que en Cohen no em va deixar mai tirat. Quan va néixer el meu fill Bernat, adormia aquells poquets kilets de carn innocent al só del Last years man, i li deia a cau d’orella que jo havia servit a l’exèrcit de Joana d’Arc, que aquella no era forma de dir adèu, que no parléssim d’amors i de cadenes i de coses que no podríem desllorigar, i que la Jane ens enviava els seus records.

Més amunt en la meva història, l’excel·lent documental sobre Cohen, on canten en Rufus i la Martha Wainwright i l’Anthony –dels the Johnsons, que encara no els he vist-, abans de ser Anohni, va representar una de les grans comunions familiars intergeneracionals que hem viscut a casa. I els meus vinils d’en Leonard van travessar Mitre i ara estoven les Suzannes d’un dels meus fills, pillastre.

Malgrat que els cohenistes podríem pensar que mereixia el Nobel molt més que en Zimmerman, jo estic content que en Leonard no hagi de suportar el fatxa del Camilo José Cela als sopars del Parnàs dels nobel·litzats amb el de literatura. Ell, guerrer i poeta, l’últim bard dels soldats, el que va anar a cantar pels israelians quan la guerra del Yom Kippur, ha marxat. S’ha mort l’ocell al cable, el borratxo dins un cor de mitjanit, el que va provar a la seva manera de ser lliure i ens va dir: I could not move to warn all the younger soldiers, that they had been deserted from above, so on battlefields from here to Barcelona I'm listed with the enemies of love. So long, Leonard.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Trump ad portas

A Republic of Rome –1990 Berthold, Greenwood, Haines, editat per Avalon Hill- el jugadors prenien el paper d’una de les famílies prominents de Roma. L’objectiu dels jugadors era guanyar influència al Senat, controlant els seus membres, aconseguint concessions, monopolis, càrrecs, fins a muntar-se un xiringuito prou poderós com per guanyar la partida. Els millors senadors posats al capdavant dels millors càrrecs militars o civils, podien acabar per esdevenir Emperadors, donant així definitivament la victòria a la família que els patrocinava. No cal dir que els ganivets volaven amunt i avall de les sessions de joc, eliminant els bons candidats dels altres, no fos cas que guanyessin el llorer imperial.

Ai las! Que no tot era tant fàcil, i resulta que la República tenia enemics. La fam, el dèficit, la guerra... si les famílies no cooperaven en favor de la República, tard o d’hora es trobarien amb Aníbal picant a la porta del Senat –“Holaaaa?” és aquí que es governa Roma?”- fent que tots els jugadors perdessin. “Aníbal ad portas”, i tot en orris.

La Història ens recorda que tot està inventat en política, mentre que el gènere humà s’entesta a oblidar-ne les lliçons seguim encadenant períodes de “carpe diem” al crit de “al cul me les fotin bullides” amb grans actes de constricció religiosa tipus CUP, i reclamem Sants i Màrtirs al capdavant del país. Opulència i religiositat contraposades. Primer es tira de beta i després tots a córrer a buscar la moralitat al contenidor de les bones intencions oblidades.

El problema, es que quan hi ha una crisi del sistema aquell que ens havia portat a pensar-nos que tots érem milionaris, que viuríem millor que mai, que treballaríem menys i guanyaríem menys, de sobte sorgeixen allò que en diuen els populismes. Parlo dels excèntrics que dinamiten el sistema, dels qui s’adrecen a les persones que han caigut fora de la roda i s’erigeixen en els seus campions. Parlo de Donald Trump, l’Aníbal de les famílies polítiques americanes –dels Clintons als Bush- que amenaça amb fotre-ho tot a pastar fang.

Si Occident és la Roma moderna tenim mala peça al teler. Entre tots hem reduït l’acte de votar a la banalitat de l’enquesta del Cuní, a la nominació del Gran Hermano, quan havia estat l’expressió màxima del sagrat poder polític dels ciutadans. Ara tant se val tot. Ens mana gent que no votem a la UE, a Espanya la gent vota una cosa i els partits foten una altra, a Catalunya es guanyen unes eleccions històriques i al capdavall acaba per no passar res. Banalitat i desprestigi, per molta fiesta de la democràcia que diguin!

La classe política professional porta deu anys actuant com si les pors de la gent del carrer al 2016 podessin ser apaivagades amb missatges del 1998. I no. Res no és més perillós que una població atemorida pel futur. Es capaç de votar qualsevol cosa. Qualsevol paio que els faci tenir menys por i més orgull. La gent ho vota, com si votés  Bisbal o Chenoa, Brèxit o Remain,  matinspuntsi o matinspuntno. Vota amb l’escrot, amb el ventre, al primer que els parli “dels problemes reals de la gent”, vull dir: “del que els fa por”. Populisme? I tant!

D’aquí unes hores, la família Clàudia (Clinton) i la família Bush (Flàvia) o la família Kennedy (Júlia) se la juguen. I amb ells la resta de romans que vivim i treballem a l’Imperi. De tant voler guanyar la partida, ara resulta que tenim en Trump ad portas, i jo afegiria: que ens ho mereixem.

dijous, 22 de setembre de 2016

Decàleg liberal personal i intransferible

Darrerament sembla que el món liberal català es mou. I es mou molt i en la bona direcció. Ja sabeu que sóc del parer que el liberalisme originari és la filosofia de govern i la fórmula de prosperitat que més ens escau als catalans. No resulta gens fàcil defensar el liberalisme en l’entorn d’argumentacions emocionals i tertúlies de borratxos de bar que ens ha deixat com herència la crisi del 2006. Jo provo de fer-ho el millor que puc.

Quan dius que ets liberal, en aquest país on triomfen electoralment els que millor desperten les nostres pors i rebreguen els nostres sentiments de culpa, de seguida t’acusen d’egoista, explotador, insolidari i de la mort de JFK. El neoliberalisme, la guerra d’Irak, el petroli, la crisi de Bankia, les preferents, Donald Trump, són fills i filles de la pèrfida influència dels qui considerem que l’home no cal que sigui tutelat per l’estat fins l’avorriment, que la prosperitat prové del talent i la feina i no de la planificació arbitrària dels catedràtics de la moral i la correcció política.

A Catalunya, els liberals, som identificats amb el robatori sistemàtic de l’erari públic per part dels polítics autonomistes, quan molts de nosaltres mai no hem estat en política professional i hem estat subjecte de la mateixa corrupció. També se’ns suposa haver estat col·laboradors necessaris de l’aixecament feixista del 36 i de la repressió durant la dictadura, quan en realitat els liberals han estat la carn de canó perfecte pels escamots d’afusellament dels uns primer, i dels altres després. Ai las.

Dit això, m’agradaria que perdéssiu cinc minuts en llegir el meu propi decàleg liberal des de Catalunya estant. I dic bé quan dic “el meu”, que si ets independentista i liberal resulta prioritari construir-te el teu manual d’ús ideològic únic i intransferible, per allò del tants caps tants barrets.

Espero que els meus deu punts us facin servei, o que si més no rebaixin una mica la brama generalitzada que permet disparar-me, sense preguntar abans, quan servidor defensa la causa liberal en públic, o en privat.

1.- L’individu és i ha de ser el protagonista de la seva vida pública i privada.

2.- Crec en les persones, en la seva responsabilitat, en les seves virtuts, en el seu esforç i respecto la seva llibertat de decisió.

3.- El liberalisme és una actitud moral davant la vida que exigeix rectitud en els actes propis, resulta indestriable de la simpatia per la vida dels altres individus de la societat.

4.- La igualtat d’oportunitats i la meritocràcia son els dos tresors primigenis a defensar i promoure dins de la societat.

5.- L’estat del benestar és un llegat irrenunciable que hem de ser capaços de fer perdurable.

6.- La solidaritat amb els més vulnerables, -mainada, gent gran i malalts- dignifica l’individu i la societat i forma part indestriable dels sentiments morals que sempre ens han definit.

7.- El liberalisme és enemic declarat dels monopolis, tant públics com privats, tant econòmics com morals.

8.- L’exercici del poder polític ha de ser decididament responsable amb les futures generacions, defensant un llegat ecològic, legal, econòmic i moral que en garanteixi la seva llibertat, felicitat i prosperitat.

9.- Hi ha tantes maneres de ser universals com cultures i individus que les formen, la nostra és la catalanitat: la tradició secular de ser una societat formada per individus lliures i sense amo.

10.- Els catalans volem governar-nos i no volem que ningú ens faci llei sinó nosaltres.


Ara, ja podeu tornar a disparar.

dissabte, 10 de setembre de 2016

Demà a la Diada no m'hi busqueu

Senyors, estic fins els collons de tots nosaltres, va dir Estanislau Figueras, President de la Primera República espanyola enviant-ho tot a dida. I aquí estic jo, servidor de vostès, havent d’anar a buscar la cita d’un català d’aquells federalistes i reformadors del zombi de l’altiplà, pobret ell i pobret jo.

Jo no se si al final serem independents o no. Apostaria que no. I apostaria que això acabarà malament entre nosaltres i que als funcionaris de Madrid només els caldrà venir a comprar quatre voluntats i enviar les seves clavegueres a fer neteja d’un altra generació de catalans incompetents políticament. Que la història ens hauria de servir per entendre el futur, i no hi ha manera.

Ahir ERC, encapçalats per “l’home que va fer callar Marhuenda”, va escenificar a Sant Boi la dicotomia dreta – esquerra, front-populisme versus burgesia insolidària i neo-liberal, la gent del carrer de bon cor contra els perversos burgesos del partit sense nom. Ahir ERC, els meus companys de viatge durant vint-i-sis anys, gent amb la qual vaig militar en moments de minoria aclaparadora, van decidir que preferien anar plegats amb el lerrouxisme que amb mi, i el meu nou partit, a establir un lligam místic amb el nacionalisme antifranquista que es va manifestar l’any 76 a Sant Boi. I jo no els ho perdonaré mai.

Si aneu a les entrades d’aquest bloc al voltant de les diades, o al voltant de la manifestació del juny del 2010, veureu d’on vinc. La transversalitat, el bon rollo, el som un sol poble, allò del que calia fer moure els partits, ERC inclosa en aquells temps, fins i tot la tebior aglutinadora amb la frontera comunista per l’esquerra i el franquisme sociològic de missa per la dreta. No serà que no ho he provat, no serà que no he fet renúncies, però haig de dir que jo estava equivocat i l’Aznar tenia raó amb allò de que ja ens barallaríem nosaltres sols.

Mireu. La revista Science defensa que la humanitat es divideix en termes de convencions socials i innovació, de gregarisme i d’esperit crític, seguidisme i revolta, en una proporció de 80% - 20%. Aquesta gent del 20% es la que aixeca el dit quan l’oficial de mala llet pregunta si hi ha preguntes, es la que acompanya al nen grassonet subjecte de bullying fins a casa per tal que no li fotin una cara de mans, el que sense ser obrer defensa al consell d’administració que caldria apujar els salaris a la fàbrica, el que sense ser de missa fa callar els que en fan befa de les padrines a la sortida de l’església. Un 20%, carn de patíbul. A mans de l’oficial ridiculitzat, del grassonet quan ja no ho és, dels obrers quan es revolten i no troben l’amo i els de missa per no anar-hi. Jo soc d’aquests, dels qui malgrat la saviesa i consells dels qui van passar la guerra m’hi embolico. No en te res d’heroic, diu la revista Science que és una predisposició genètica.

La gràcia d’aquest 20% anti-sistemes, es que són els qui acaben fent que el sistema muti per adaptar-se a la nova realitat, quan els gregaris comencen a fer preguntes compromeses, i després d’haver afusellat al dissident, es clar. A la fi triomfen perquè han fet canviar la realitat.

Per això és possible que Catalunya sigui independent mercès a una carambola provinent de la crisi al Nord d’Àfrica, el Brèxit, la reforma i crisi de la UE, o el conflicte de sobiranies europees i mundials. Hi haurà hagut el caldo de cultiu treballat al carrer i a tot arreu, ara si per crítics i gregaris, que ens obri la porta a la llibertat nacional. La feina feta ni fa mal ni és mai sobrera.

Jo no deixaré pas de ser independentista i de fer el que calgui per tal de ser lliures i normals, com ho són la resta de nacions del món, tanmateix no tingui clar si ens ho mereixem. Però demà a la Diada no m’hi busqueu que no hi seré. Les coses tenen un límit, i si la dignitat com a poble va ser el límit que va provocar la manifestació del 10 de juny del 2010, la dignitat com a independentista essencialista i liberal de servidor de vostès m’impedeix compartir pancarta, carrer, i happening de gomets amb els qui em voldran afusellar físicament, ideològica o política així que tinguin oportunitat. Inclosos els comunistes, i el nen grassonet que s’ho mirarà sense fer res, per tal de ser acceptat. Com va fer ahir.

dissabte, 3 de setembre de 2016

La pinça maligna

Barcelona setembre del setze. Fot aquella calor enganxosa de la que ens agrada queixar-nos, no fos cas que trobéssim res al nostre gust.

És cap de setmana, i això vol dir certs rituals a fer segons la taula horària que m’he atorgat amb mandra i displicència. Llevar-se a quarts de vuit, dutxar-se i treure els gossos. Tornar a casa, comprar el diari, emprenyar-me allò lo just llegint-lo tot fent un cafè, un Vichy i un petit entrepà sempre a la mateixa taula del Siboney. Un bar d’aquells de gallecs, ple de cambrers del Madrit i soroll de culleretes.

Esmorzat enfilo carrer amunt per anar al forn. Abans creuava i comprava el pa i el que ens vingués de gust per picar a la pastisseria del barri. Però fa anys que va tancar, incapaç de mantenir-se rendible als baixos d’una magnífica finca del Jujol, que no surt a les guies turístiques: Haig de dir que afortunadament, només ens falten més xancletes i cossos suats passejant-se per República Argentina dels que ja tenim a la recerca del Parc Güell.

Doncs això, després del Siboney, i sense l’oportunitat de comprar un tortellet de nata, pujo fins el forn. Ja no és un forn independent, és una franquícia que porta una noia argentina, amb un català excel·lent, rodejada d’un grapat d’equatorianes i dominicanes que gracies a Internet i Telecinco ja no els cal fer l’esforç d’imaginar que no viuen a Guayaquil o a Samanà, i això del català els hem de fer palès els veïns militants. I de vegades ens en sortim.

El forn aquest era un orgullós proveïdor de melindros per la casa Savalls. Un cop la pastisseria va passar a ser una franquícia, primer de moda low cost i després de dentistes low cost, el forn va passar a ser el focus de distribució de croissants i melindros al barri. Ja sabem que no és el mateix un croissant o un melindro de forn comparat amb els de pastisseria, però posats a competir amb els del Caprabo, semblen fets de Sacha o de can Baixas.

Ai las, que la franquícia del forn va passar a ser una franquícia diferent. Molta fusta i enfarinamenta de l’obrador, molt forners des de ves a saber quan, però hem decidit que els Savalls deixeu de sucar el melindro, al menys en xocolata desfeta, i hem decidit que ara menjareu muffins. Els podreu triar, es clar, muffin de xocolata, muffin rosa fet amb no se què, muffin amb entrebancs de sègol, o muffin sense gluten... Jo no en vull de muffins, collons! Jo vull melindros.

La meva amiga argentina propietària de la franquícia del forn de República tampoc estava molt contenta amb el canvi: “Sho no hi puc fer res”, em va dir. I mireu, dels melindros de pastisseria hem passat als de Caprabo, amb parada al forn, en dotze anys. Ara puc menjar muffins, però ja us ben juro que les idees que em venen al cap quan veig un muffin són d’aquelles que ja no es poden dir en un bloc, que hi ha llei mordassa.

Una multinacional de franquícies francesa decideix sobre l’oferta de producte que un catalanet de barri podrà triar per esmorzar o berenar. I així va tot. Les grans multinacionals de la menja industrialitzada creen modes, destrueixen els gustos locals, igual que les multinacionals inabastables de la cultura, l’esport, o l’automoció, canviant les regles i finançant el sistema des de posicions de dominància que cap Tribunal de la Competència te possibilitats d’aturar sense crear un merder mediàtic tipus Apple versus Unió Europea. No resulta en més varietat d'oferta, acaba essent substitució. Com amb la llengua.

Doncs la cosa no acaba aquí, amics meus. Avui he anat disciplinadament al forn franquiciat a comprar un parell de panets de Viena, que tampoc ja no son com eren a la franquícia anterior, però bé... poden passar com a “de Viena”, i trobo el forn diferent. No se què és, hi falta alguna cosa. Os pedrer! Ja ho veig! La barra de un pam i mig a mitja alçada i els tres tristos tamborets que feien servei a les iaies del barri per fer el cafè, fins i tot per a tastar el cony de muffins dels pebrots. Les provectes senyores deixaven el seu gosset lligat fora el forn, seien, feien un cafè i la xerradeta amb la meva amiga argentina. Potser així va aprendre el català de barri, català viu, no de TV3, que la noia parla.

La barra sociabilitzadora del forn ja no hi és. La tribuna per les companyes lingüístiques d’argentines i equatorianes i dominicanes se l'ha follat la Colau perquè estava fora de normes. No se si per qüestions de seguretat, per impedir la evacuació d’un local que amb prou feines fa 15 metres quadrats. Ni melindros ni cafè amb llet reparador. La pinça maligna que decideix i decidirà el que ens agrada i el que podem fer, les grans multinacionals i les administracions reguladores fins a la extenuació i l’ofec de la punyetera llibertat individual.

L’acció combinada de lo privat i lo públic, la conxorxa del mal i dels pitjors, esclafant la vida de barri, la immersió lingüística no reglada, i els meus putus melindros. Ens ho volen decidir tot, i jo no penso deixa'ls. No els suporto. Ni als uns, ni als altres.

diumenge, 28 d’agost de 2016

La Betsy

A mi la Betsy em tenia clitxat, oh i tant! Ella sabia que al darrera de tanta parafernàlia de milhomes, servidor de vostès hi amagava una inseguretat i unes ganes d’agradar que no se les saltava un torero. Què voleu que us digui? Cadascú és cadesqual i s’empasa les adolescències tant bé com sap.

Tant és així que recordo com si fos ahir quan la mare de l’Edu, la Betsy, em va mirar de fit a fit i m’endegà: “Dorca, tu el que ets és un xulo simpàtic”. Automàticament vaig deixar d’estar aterrit per aquella força de la natura petita i enèrgica que tant m’havia acollonit durant els meus primers anys de fer visita a can Castellet. Amb contundència, i amb la mesura justa de les coses, la Betsy m’acceptava, alhora que em fotia un clatellot. Com fan les senyores de debò.

Dir-se Beatriu –Tiu per la família- és en si mateix tota una declaració d’intencions, si més no hauria de ser-ho. I fent honor en aquest nom tant de primers del XX, tant cinematogràfic, pels ulls del qui fa aquest obituari la Betsy governava qual Capità Blight aquella meravellosa casa de bojos amb classe del carrer Balmes.

Perquè una família que fa el té a l’hora que toca, beu el whisky abans de menjar i pot parlar de literatura, política, cinema, teatre, països, viatges, costums, amb la mateixa seguretat i bonhomia amb la que parla del Barça, el temps, els canelons de Nadal o el color d’una corbata jo no ho havia vist mai. Fora de casa meva.

Una casa on es tocava el piano, que va produir en l’Edu un exemple de com es pot vestir sempre bé sense fer cap esforç. Collons! Que en són d’elegants i ben farcits els punyeteros! I apa que no em va regalar corbates la Betsy al crit de “on vas amb aquesta corbata, Dorca!? Vine cap aquí!”. Si alguna cosa li puc retreure en el gust pel anar mudat tramés generació avall, son els vestits de bany que permetia que lluís el seu pobre fill gran, que no feien per la Costa Brava, oi Eugeni?

I que bé que s’hi menjava a can Castellet! S’hi menjava de collons, però el millor eren els preparatius, la dosi, el temps, l’ingredient. Veure-la com manava a la cuina amb una autoritat digne de Sandhurst, com si el carrer Balmes fos una mena de reducció de Gosford Park. Haig de confessar que m’enamorava, i de fet m’emprenyava no haver estat cridat a la seva taula més sovint. Perquè tot i que vaig mantenir el costum de visitar els pares de l’Edu de tant en tant, la vida i les misèries que s’hi associen van anar fent que perdés el costum.

L’Edu i la seva família formen part de mi mateix, aplego a la mateixa plana manuscrita dins del meu cor el dostrentavintisisnoranta i el tresdivuitsetantacinczeroset. Els Muxart i els Castellet, per a mi, eren aquelles famílies a les que si el meu món s’hagués enfonsat, en ple apocalipsi zombi, trobava que hi podria haver anat a demanar aixopluc. I tot i que el senyor Castellet, l’Eduard –l’home que em va viciar a posar-me unes olives farcides dins del whisky amb gel per convertir-les amb una menja única i extraordinària- tocava molt bé el piano... allà qui portava la Bounty era la Betsy.

Mireu... a mi em sap greu haver perdut el costum de trucar als Castellet pel dia de Nadal. Un cop tancada la barraca familiar meva, la de Muntaner, amb la mort de ma mare, doncs em feia cosa treure el nas davant de la inefable davallada d’una de les meves tres famílies d’adolescència. Em feia cosa que no els agradés que truqués, que es trobessin malament... què voleu que us digui? Em sap greu no haver-ho fet fins el darrer any de la Betsy, i aquí ho dic.

L’Eugeni i l’Edu han tingut la sort de gaudir dels pares molts més anys que jo. Amb tot el que això comporta cap amunt i cap avall. Avui veuré l’Edu i espero donar-li una abraçada fraternal, que és el que toca. I amb ell riuré amb una anècdota que no morirà fins que no ho faci en Savalls, i que us explicaré –sense fer massa sang- per tal que entengueu l’extraordinària precisió verbal, senyorial i afilada de la seva mare.

Quan l’Eduard –pare- va ser triat President de la Fundació Miró, una jovencella pagada de si mateixa va dir-li a la Betsy –com per alliçonar-la-: “Ai, Beatriu, ja saps que ara et trobaràs que tu també estaràs fent de Presidenta, oi? I amb això cal anar amb compte perq...”. La Betsy no la va deixar acabar, senzillament li va etzibar amb la justa condescendència: “Ai nena, afortunadament fa molts anys que sóc Presidenta de moltes coses”. Geni i figura, A.C.S.