S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 20 de març de 2017

Millor Emmanuel Kant que Steve Jobs

Poseu-vos a la meva pell de responsable de marketing d’una empresa globalitzada. Format en un món analògic i fill intel·lectual de lectures humanístiques. Supero els cinquanta anys, i sóc al zenit professional. Les he vist de tots colors. He vist néixer el fax i enterrar el tèlex, sorgir Internet i el correu electrònic matant cartes manuscrites, postals, missatgeria i fax, brotar el Photoshop i desaparèixer els fotolits, l’ascens del Word i la mort del Letraset, decaure els anuncis en premsa i revistes i patir la invasió de les xarxes socials en els processos relacionals amb el consumidor.

De fet, no he estat un espectador, he estat protagonista i col·laborador necessari. Vaig ser el primer a tenir ordinador a casa i a fer-lo servir amb un mòdem. Em vaig creure allò de l’oficina sense papers, i que Skype em deslliuraria d’anar a fires, reunions i dinars d’empresa. He constatat que no, que segueix vigent la norma per la qual “si vols garantir un contracte fes que l’altra part et visiti al despatx i conquereix-lo via empatia personal”.

Doncs em resulta impossible contractar gent de marketing amb formació humanista. Persones que sàpiguen el perquè algú et compra un producte o es creurà la teva promesa de compra.
 

Hi ha un buit enorme entre el jovent que surt de les facultats o les escoles de negocis, se'n diu lectures adequades, escoltar la gent i entendre les persones.
Cada dia que passa trobo més peticionaris de feina de marketing que només saben de big-data, de noves tecnologies, de nous programes i entorns virtuals. Nanos i nenes que conèixen el modus operandi de FB o Google, però que mai disposaran dels pressuposts de marketing d'aquestes companyies. Joves enganyats per un relat tecnològic que els inhabilita la resta d'eines per vendre i fidelitzar consumidors.

Si clavo un cop de peu a terra m'entraran per la porta del despatx 17 joves extraordinàriament formats, i penosament preparats per la vida real dins una companyia que facturi menys de 100M de dólars.

Els que pugen saben la història dels èxits tecnològics dels darrers 20 anys, però són incapaços de generar una punyetera acció de marketing per tal de monetaritzar la inversió d'un stand en una fira oberta al públic, no estan preparats per fer un text coherent que reforci el teu posicionament dins d'entorns cada cop més competitius, negats per oferir alternatives més enllà del canvi tecnològic per se. No han llegit res. No coneixen la gent. Ni els gustos fora del que digui Disney o Tweeter. Analfabets emocionals, panxes contentes farcides a cop de discurs del TED sentit d'orelles.

Els amants del relat oficial, ara, ja em podeu portar la contrària, però la juventut està sobrevalorada. I la tecnologia encara més. Entenc que als 60 escoltar als joves era necessari, eren lliures del pes de la guerra. Però ara? Sense ànims de generalitzar, afirmo que es fotran una galeta èpica si no es posen les piles i deixen de creure en els mirallets de colors que els ensenyen els falsos profetes.
Per vendre i crèixer, millor haver llegit Emmanuel Kant que a Steve Jobs.

divendres, 17 de març de 2017

Referents culturals? Doncs els meus

Envoltat d’intel·lectuals fanàtics de la Viquipèdia, de tertulians proferidors de consignes i de lectors del que se’ls diu que han de llegir, em declaro incapaç de seguir el ritme de banalitat imperant. Claudico. Em rendeixo. Buscaré refugi en els meus referents culturals, tant o més importants que els escriptors i filòsofs que tothom cita després d’haver vist un meme fals al FaceBook.

Trobaré consol en la versatilitat immensa d’en Vlada Chvátil, la diàfana claredat de Randall C. Reed, les abruptes contextuaitzacions d’en Francesco Nepitello i en Marco Maggi, l’exhaustiu detall de Don Greenwood i els balls de les asimetries de Jason Matthews. Ja podeu enfonsar-vos en les penes d’escriptors novaiorquesos, que el món és meu.

Amaniré els caps de setmana honorant la manipulació de la història de l’Australian Design Group, mentre me’n foto de les lectores de Murakami. I robaré temps als déus per tal de venerar l’obra completa del Mark Herman, un demiürg entre colossos que sempre brilla i mai em falla.

Jacques Zeimet i Stefan KloB em parlaran de tant en tant, quan decaigui el interès dels qui em visitin. I retornaré disciplinat a l’adorable Klaus Teuber, a l’implacable Doktor Knitzia, a l’elegància i la pulcritud del millor Klaus-Jürgen Wrede posant-hi un toc, ara si ara no, de les exactituds mil·limetrades del Phil Walker-Harding.

Ja podeu badar entre adjectius de Josep Pla, que jo em deixaré arrastrar per la voluptuositat d’un Toni Serradesanferm. Observeu el vol de la cadernera i pareu l’orella a les misèries humanes de la Rodoreda, que jo estaré esclafant aliances amb Ivan Prat, estimant-me en Pere Pau Listosella o l’Oriol Comas, i gaudint de l’eficiència del Josep Maria Allué, del Viktor Batista o en Daniel Gómez. Què carai! Què us heu pensat colla de tietes i de covards!? Calleu o us deixaré en mans de les tropes del Toñoko Catalán!

Em dieu Zweig, em crideu Benjamin! Levi! Borges! Garcia Màrquez! I us contesto Partlett! Randolf! Colovini! Rienek! Què us heu pensat?! No heu entès que en Richard Gardfield ja ho va deixar tot dit i fet? Que en Matt Leacock ho va deixar tot clar i ben repartit per a tothom? I que en Friedemann Friese no us esclafa perquè té altra cosa que fer?

Si mai no heu viatjat de la mà del mestre i pare espiritual de dues generacions de persones lliures, d’en Gary Gigax. Si no heu viscut la màgia vertadera amb Ed Greenwood, cavalcat lliures a la Britannia de Greg Stafford o embogit per culpa de Sandy Petersen... com voleu que em prengui seriosament les mandangues que m’expliqueu sobre en Vargas Llosa, Yeats, Mahfouz, o Saramago? Qui us heu cregut que sou? El que sou és una colla d’Illetrats! De carallots! Uns imps de nivell zero! Uns meeples de plàstic! Uns tristos daus de tafur! Penoses errates de primera edició.

dijous, 23 de febrer de 2017

La Nova Dreta Catalana

Doncs resulta que hi ha un periodista llicenciat a la UAB, que això de fer periodisme a la UAB sembla com si fos qui sap què, que ha fet un article per espantar les tietes de Gràcia, els treballadors d’ONGs, i resta de classes populars, alarmadíssim per l’aparició de la Nova Dreta Catalana. I vaig jo i em poso a trempar com una guilla! Som vius!

La tesi de l’article es que l’independentisme legítim és el d’esquerres perquè ells són bones persones i tenen raó, però que ha aparegut del no res una dreta independentista de tall Trumpià, execrable, perillosa, racista, xenòfoba, militarista, nacionalista i excloent, que cal exterminar –per ara, espero, que només dialècticament-.

En Roger Palà, ex-redactor en cap de la subvencionadíssima revista Enderrock –i no ho dic jo, ho diuen els de Mondo Sonoro- ha decidit que mentre el centredreta estava controlat per la burundanga de la correcció política pujolista, tot anava bé. Si el catalanisme d’ordre seguia votant el podrit Titànic convergent, les hosts de l’esquerra solidària i transformadora anirien apropiant-se del relat nacional fins a la victòria final de l’Exèrcit de Salvació moral, que tot ho sap i tot ho prohibeix, si no s’ajusta a la correcció del dogma kumbaià.

Trobar que al Fossar de les Moreres no és lloc per fer-hi performances de classe de Plàstica d’escola pija, no vol dir que jo sigui com la Marine Le Pen. Vol dir que totes les nacions respecten als seus herois morts i no munten astracanades al capdamunt de les seves tombes. O es que no vas entendre Poltergeist, Roger? Jo no vull que es faci carnaval i befa sobre els morts del 1714, igual que a qualsevol ciutadà de Bergerac no li agradaria que abillessin de prostituta l’estàtua al soldat desconegut de la Place de la Ville. No sé si m’entens.

Jo que hi era quan els independentistes érem quatre gats, mai no vaig demanar el carnet ideològic a ningú, i aquest bloc n’és testimoni. No ens ho podíem permetre això que ara que bufa el vent de popa està fent en Palà i tota la seva patuleia de sacerdots esquerranosos. No ho podíem fer perquè la dreta nacional votava la burundanga del 3% i l’esquerra aquesta que ell representa feia articles sobre Sau i Els Pets a compte dels meus imposts, o apostava pel federalisme asimètric del cap de trons del Maragall, en comptes d’estar a la trinxera de la dignitat nacional.


En Palà te raó en que la dreta catalana, la nacional, no la del Ecuestre i el Pont Aeri, ha dit que ja no combrega amb la transversalitat del tapem-nos mútuament el cul dels polítics professionals convergents. Una crosta de col·locats que insisteix a dir bestieses com “els catalans i les catalanes”, “el castellà és un patrimoni de la Nació catalana” i “Companys va ser un gran President”. I què? Quin problema hi ha Roger? Que no tenim dret a formular solucions d’estat fora del que a tu t’agradaria?

Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.

La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.

Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.

dijous, 19 de gener de 2017

Dels acudits sobre Carrero Blanco

Jo estava a classe i em van venir a buscar els pares a l'escola. La meva mare va buidar les existències d'oli i d'arròs del colmado de sota casa (que a l'Eixample hi havia colmados l'any 74). ETA havia matat l'hereu de Franco, l'Almirall Carrero Blanco, i els qui havien passat penúria i gana durant la guerra es van espantar, molt.
Aquell atemptat va canviar la història d'Espanya, no només perquè Torcuato Fernández Miranda va poder configurar la transició Juancarlista sense un líder incontestable del bunker, sinó perqué la societat de sobte va perdre aquesta "por" que havia fet que els meus pares em vinguéssin a buscar a l'escola. I la por es va morir en forma d'acudits irrespetuosos, lacerants, cruels, envers l'atemptat a Carrero.
Tothom explicava els acudits, "un socavón de más y un socabrón de menos", "Juan José Castillo ha dicho al enterarse Net! Dos más!", "A qué altura de Claudio Coello? Como se levante un palmo del suelo lo mato!". Els acudits s'explicaven a les fàbriques, a l'universitat, a les escoles, a l'ascensor i fins i tot al Círculo Ecuestre. La població va deixar de prendre's seriosament la parafernàlia falangista i el règim del general Franco. Va ser un moment fundacional d'allò que va resumir Suàrez amb la Llei de Reforma Política de "hacer normal en las instituciones lo que resulta normal en la calle".
Ara el braç venjatiu dells fills del Bunker que van votar NO a la Constitució, des de la impunitat d'una inexistent independència judicial, demanen dos anys i mig de presó per una estudiant d'història d'Alacant per piular aquells mateixos acudits al Tweeter. On se's vist això?!
El fracàs de la formulació d'un nacionalisme imperial espanyol per part de Franco i Falange durant 40 anys, ha mutat en la reformulació d'un nou nacionalisme espanyol liderat per la FAES, vociferat per tertulians que no mereixen esment, i tolerat pel PSOE. Aquest nou nacionalisme que pretén sacralitzar la transició, el soroll de sabres, i la Constitució, busca legitimar-se en la lluita anti-terrorista fent-nos passar bou per bèstia grossa. El magnicidi de Carrero Blanco no va ser l'assassinat d'un bon pare de família, d'un professional de la milicia, va ser un tiranicidi que hauria estat beneit per l'Escolàstica de Sant Tomàs d'Aquino. No fotem!
L'acudit, el sentit de l'humor és bàsic en la llibertat d'expressió que conforma les democràcies. Si no és així, resulta impossible defensar la premisa "we agree to disagree". La correcció política va començar a posar límits sobre quines eren les temàtiques de les que ens podiem riure i quines eren prohibides. El moviment contra la estudiant del Tweeter és la constatació de que es comença per prohibir fer acudits de tartamuts, i t'acaben prohibir fer-ne sobre feixistes.

Sic transit

dilluns, 16 de gener de 2017

La batalla per l'Ateneu

Fer-se gran, cosa que m’està passant a marxes forçades, et fa veure poc a poc el perquè de tot plegat. Tanmateix l’experiència, com diuen els meus amics italians, és com el forat del cul, que només fa servei al seu propietari i no en pot fer ús la resta de mortals. Permeteu-me avui demanar-vos un acte de fe en el que us explicaré des de la meva sapiència d’observador escèptic i tribunero de la cultura catalana.

Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.

De l’Ateneu en sóc soci. I això és molt, que ni del Barça ni de l’Òmnium ho som a casa. Si us pregunteu perquè, us diré que a casa sempre es va conrear l’idea que tot era millor, més bonic i més intel·ligent abans de la guerra, i que aquell Ateneu fill del impuls de Prat de la Riba, trufat de tertúlies habitades per demiürgs de les lletres catalanes, era on l’avi anava a fer-la petar. I la meva adscripció definitiva a l’esperit d’aquell Ateneu fou quan el “tio Tet” m’explicà que son pare va poder fugir de Barcelona l’estiu del 36 gracies a les seves amistats de l’Ateneu –concretament el pare del Heribert Barrera-, i per reblar el clau, curiosament, al cap d’una setmana d’haver format part de la candidatura guanyadora a les eleccions a la Junta de govern de la institució. Com volíeu que no m’hi fes?

La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.

Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.

La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.


Ens hauríem de fer un favor a tots plegats, i els que sigueu socis d’aquesta darrera escletxa del pensament pur que podria ser l’Ateneu, hauríeu de fer cas del que em diu l’experiència i votar la candidatura del Bernat., Aquesta mena de batalles resulten cada cop més difícils de plantar, però aquest és un combat que podem guanyar, fem-ho! Per l’amor de Déu!

diumenge, 4 de desembre de 2016

L'home del carrer

Sóc fill del segle XX. Nascut en una dictadura i producte de la prosperitat de la postguerra europea. He vist com els serveis bàsics anaven universalitzant-se fins a conformar el paradís social europeu que semblava l’arcàdia del bon rollo i el paternalisme estatal benentès. Ara, tot això està anant-se’n en orris.

L’home del carrer no vol perdre els drets adquirits amb tant d’esforç de les generacions que el varen precedir. Tothom ha comprat el mite de la revolta que ho va canviar tot. Fins i tot els argentins que ara triem com a regidors. De fet, la Seguretat Social és un invent franquista, els sindicats majoritaris són hereus del vertical, i la classe política producte d’una transició vergonyosa. Però tant se valen els antecedents, els espanyols del nord-est gaudim d’uns serveis socials, estatals, fills de la socialdemocràcia europea que ningú posa en dubte que cal mantenir: pensions, escolarització i sanitat. Estarem d’acord en que tots volem protegir vells, nens i malalts, oi?

Fins ara, en una societat expansiva i pròspera i amb una piràmide poblacional com Déu mana tot això es podia pagar amb les rendes del treball. La gent que treballava pagava part del seu sou per tal de mantenir els serveis. Ara ens trobem que la piràmide poblacional comença a invertir-se cosa que ja auguraven els actuaris fa 40 anys!- i les pensions estan en perill; també ens trobem que el model públic de Sanitat ha de tenir cura cada cop més de malalts crònics els avenços científic cronifiquen processos abans terminals- alhora que ha de fer front a tractaments cada cop més cars i sofisticats; i finalment estem asseguts sobre un model d’ensenyament pensat pels processos industrials del XIX que ja no garanteix l’accés a feines de qualitat un cop acabada la universitat i que cal reformar de dalt a baix.

Tot això costa molts calers i els ingressos de l’estat per fer-hi front segueixen provenint dels impostos al consum com l’IVA –que no discrimina la gent pels seus ingressos sinó pels seus hàbits de consum- i dels impostos a les rendes del treball –de la gent que encara te feina i és controlable informàticament fins a l’asfixia-. Doncs resulta que per aquí anem malament: sembla que la tecnologia destruirà aquests llocs de treball que ara ho paguen tot, els del mig, no els de pocs ingressos –perquè invertir en tecnologia si els pots pagar amb uns quants cacauets?-, ni els alts –que de manera immoral amaguen els ingressos a paradisos fiscals- i mentrestant la classe política sembla un conill al mig de la carretera, de nit, enlluernat per la llum dels fars del cotxe. Fot por.

Jo no vull renunciar a pensions, ensenyament i sanitat, i per tal de pagar-ho només hi ha dos camins: o es paguen més imposts, o es retallen altres despeses, i crec que hem de fer ambdues coses. De manera urgent. Em direu “més imposts, animal!?”. I us contestaré que el focus ha d’estar en la immoralitat que suposa que les rendes pel capital puguin defugir legalment el pagament d’imposts com ha fet l’amic Cristiano Ronaldo, o que més del setanta per cent del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX. Cal una reforma legislativa que camini en aquesta direcció, i penjar del pal major als polítics que han creat les condicions objectives per tal que això passi, i parlo del PP al PSOE passant per CIU i PNB, o no hi eren tots aquests?

No us penséssiu que de sobte em posaré a defensar les idees dels poscos, la CUP o l’Iglesias. No, no... compartir la diagnosi no significa estar d’acord amb les solucions que aquesta gent proposa, que no és altre que més imposts als quatre gats que tenen un bon sou, a les rendes del treball, mentre que multiplicarien el dèficit i les despeses socials, a canvi de vots i popularitat a la recerca de l’arcàdia cubana. Doncs, no, no és la solució, de fet construir un món igualitari redistribuint els diners dels altres sona bé, el problema es que no els va funcionar ni als alemanys de la RDA, i a mi ja em perdonareu... no veig la Colau més preparada que en Honecker.

Cal acabar amb les despeses i retallar, i tant! Els qui mai heu vist el poder de prop us en faríeu creus. Sabeu quanta gent hi ha vivint del cuento? Fotuts a Instituts, Fòrums, Centres d’Estudis Polítics, Secretariats, que només serveixen per a donar feina als polítics quan perden eleccions? Els reconeixereu fàcilment, surten cada dia als informatius, són aquells que es posen al costat del qui fa les declaracions, just al darrera, amb posat ferm i seriós, i que van dient que si amb el cap: els vampirs del mòmio, els polítics irrellevants, la crosta cancerígena de la despesa pública.

I no em digueu que és la xocolata del lloro, perquè seguint la línia demagògica de l’esquerra més tronada diré que cada retard a la llista d’espera que posa en perill una vida es podria salvar si aquests sociata deixés de viure de TMB, aquell d’ERC deixés de xuclar del ICIP o aquell convergent de l’Hospital de Sant Pau. I si voleu parlem de la duplicitat, la triplicitat, la quadruplicitat de funcions repartides en despatxos i caus de l’administració pública que la fan ineficient, cara i vergonyosa.

Però, es clar, per tal que els vampirs inútils puguin dedicar-se a la seva carrera política mentre els paguem un sou, els calen funcionaris que els facin la feina que ells no saben fer, i d’aquí la proliferació de departaments i de merdes inútils que farceixen l’administració. I aquí... amb els funcionaris hem topat.

Els funcionaris i els seus sindicats són un sac electoral amb el que ningú s’atreveix, són cosins germans dels polítics aquells que viuen del mòmio cofois de barrejar-se amb els qui han opositat, camuflant-se així, a l’espera de menjadores millors. Una màfia amb tots els ets i uts que afecta des de la Universitat a les ONGs, passant per Consells Comarcals, Ajuntaments, i tot el que us pugui venir al cap. I jo em pregunto, què collons te a veure tot això amb l’estat del benestar? Si parlem del benestar de tots, i no del de tots aquests vampirs.

També podríem deixar de subvencionar. On s’és vist aquesta barra? Què coi és això d’anar a pidolar per muntar-te el xiringuito? Pidolar els diners de tots! Que això del diner públic no existeix! És diner dels contribuents. I compte que no parlo de subvencionar la colla castellera de Riudellots de la Selva, parlo de subvencionar la SEAT, la Ford, i tots els fabricants d’automòbils a cop de plans de renovació del parc automobilístic; parlo de subvencionar els del ram de l’hostaleria mantenint artificialment el preu de la cervesa i el vi més barats del món! Del putu món! Us penseu que mantenir-los un IVA tirat de preu no és subvencionar-los? Us penseu que restaurar monuments i entorns de paratges on mai anireu no és beneficiar el turisme del llogaret? Quan parlem de subvencions hauríem de mirar-nos de prop la punyetera realitat, i no confondre al personal.

En resum, si volem prosperitat i poder pagar amb gust uns imposts raonables que cobreixin allò que no estem disposats a perdre, tenim molta feina pel davant. Ens cal una revolució democràtica que acabi amb tanta xarrameca d’incompetents i s’enfronti als problemes que se’ns venen a sobre. Si no ho fem “els normals”, ens ho farà el primer fatxa que ens prometi un futur menys desastrós, i l’home del carrer el votarà a ulls clucs fart de tanta hipocresia. 

divendres, 11 de novembre de 2016

The bird on a wire

Aquest matí he hagut de despertar la Mane amb una mala notícia: “S’ha mort en Leonar Cohen”, li he dit. “Oh... quin disgust”, m’ha dit, i m’ha agafat la ma.

Aquesta nit ens ha deixat el darrer home lliure, el guerrer poeta, jo no m’ho esperava i m’ha tocat ben endins. He agafat el mòbil, he deixat tirat al Basté, he anat al Spotify, m’he enxufat els cascos, he agafat en Potus i la Xunga i hem anat a passeig acompanyats de les paraules del Leonard Cohen amunt i avall dels carrers del Putxet. I m’ha passat la vida pel davant.

En Leonard Cohen és un regal musical del meu germà, l’Alejo, un present de fa molts anys, però el primer record que en tinc de la seva música és d’un viatge adolescent amb la classe a Menorca. Estàvem esperant a embarcar al vaixell que ens havia de portar a tot aquell grapat de fills de la burgesia explotadora a una setmana de salvatges vivències a la Vall. Plovia i era al capvespre.

Érem a una sala vella de cadires folrades d’eskai color gos com fuig, era l’any 76, per primavera, ni tant sols manava en Suàrez, i hi havia molta por. A la sala d’espera hi fumaven un parell de grisos, que pels de la ESO els diré que era la policia encarregada de trencar caps dels estudiants i de la gent que pensés. Recordo com si fos ahir que la Sílvia Bastos va agafar la guitarra, i ens varem posar a cantar el Partisà. “Les allemands
étaient chez moi, On m'a dit ‘Résigne-toi’ mais je n'ai pas pu, et j'ai repris mon arme”. En veu baixeta, un murmuri, hi érem tots, també els que ja no hi són. D’aquell dia em va quedar que no és cert, que agafar les armes contra el tirà no és només un dret, si no una responsabilitat.

En Leonard Cohen va ser el meu aliat durant molts anys, quan em posava a buscar una Suzanne, o m’havia d’acomiadar de Marianne, És l’amic perfecte per als qui no tocàvem gaire bé la guitarra, cantàvem amb veu de fumador passejant per poques octaves, i movíem massa les celles per emfatitzar l’emissió de feromones. Amb ell varem descobrir que les innocents Germanes de la Caritat podien ser en realitat una casa de putes, i el que volia dir que et “givessin head” en un hotel amb les limusines aparcades al carrer.

Puc dir que en Cohen no em va deixar mai tirat. Quan va néixer el meu fill Bernat, adormia aquells poquets kilets de carn innocent al só del Last years man, i li deia a cau d’orella que jo havia servit a l’exèrcit de Joana d’Arc, que aquella no era forma de dir adèu, que no parléssim d’amors i de cadenes i de coses que no podríem desllorigar, i que la Jane ens enviava els seus records.

Més amunt en la meva història, l’excel·lent documental sobre Cohen, on canten en Rufus i la Martha Wainwright i l’Anthony –dels the Johnsons, que encara no els he vist-, abans de ser Anohni, va representar una de les grans comunions familiars intergeneracionals que hem viscut a casa. I els meus vinils d’en Leonard van travessar Mitre i ara estoven les Suzannes d’un dels meus fills, pillastre.

Malgrat que els cohenistes podríem pensar que mereixia el Nobel molt més que en Zimmerman, jo estic content que en Leonard no hagi de suportar el fatxa del Camilo José Cela als sopars del Parnàs dels nobel·litzats amb el de literatura. Ell, guerrer i poeta, l’últim bard dels soldats, el que va anar a cantar pels israelians quan la guerra del Yom Kippur, ha marxat. S’ha mort l’ocell al cable, el borratxo dins un cor de mitjanit, el que va provar a la seva manera de ser lliure i ens va dir: I could not move to warn all the younger soldiers, that they had been deserted from above, so on battlefields from here to Barcelona I'm listed with the enemies of love. So long, Leonard.